Reflexions

Els llibres de text, un problema?

Un dels mitjans més efectius per condicionar allò que s’aprèn a l’escola és l’establiment d’un currículum oficial i, especialment, la plasmació d’aquest en els llibres de text. Aquests dos instruments marquen els sabers que l’escola ha d’ensenyar i, d’aquesta manera, delimiten el marc cultural dins del qual es mou la vida de l’aula. Això fa que no siguin les cultures i les experiències de les persones que formen part del grup d’aprenents-ensenyants les que determinin el coneixement que es construirà a l’espai escolar, sinó un grup d’experts juntament amb una sèrie d’editorials que seleccionaran els coneixements en base als seus criteris o interessos particulars. Aquesta selecció legitima el coneixement cultural d’uns alumnes a la vegada que n’exclou el d’uns altres i representa la imposició d’una epistemologia, consolidada al llarg de la història a través de les institucions educatives, que segmenta el coneixement a partir de tres eixos:

La seqüenciació de sabers en diferents nivells a través dels quals classificar l’alumnat. La mesurabilitat és una característica del saber escolar sense la qual ens seria difícil entendre com aquest es distribueix i s’adquireix als centres educatius. Una mesurabilitat que es fa possible a partir, en part, de l’atomització dels sabers culturals en partícules fàcilment identificables anomenades continguts (la suma, la comprensió lectora, el nom dels rius…), però sobretot de la seqüenciació d’aquests bits de coneixement en una gradació que permeti identificar-ne de forma exacta i concreta -almenys teòricament- el grau d’assoliment per part de l’alumnat. Aquesta recerca constant de quantificació d’allò que s’ensenya i s’aprèn fa que moltes vegades se subestimin o s’eliminin tots aquells aspectes que tenen a veure amb el món de les emocions, sent aquestes massa complexes per poder ser mesurades i valorades dins la racionalització tècnica que impregna el nostre sistema educatiu.

La parcel·lació del coneixement en base a les diferents disciplines escolars. Aquesta visió parcel·lada del saber dificulta la comprensió d’un món complex, global i interconnectat, on els fenòmens naturals i socials són cada vegada més interdependents. Però no només això, Edgar Morin al llibre “Els set sabers necessaris per a l’educació del futur” ens diu que la separació dels aprenentatges en disciplines té també conseqüències negatives per a les relacions entre persones; per una banda, porta a què cadascú tendeixi a fer-se responsable únicament de la seva tasca especialitzada, no es veu el caràcter sistèmic i relacional d’allò que un sap o fa i això fa disminuir la presa de responsabilitats vers allò col·lectiu; per l’altra, aquesta visió segmentada del món fa que les relacions i interdependències existents entre les persones no siguin fàcils de percebre i, per tant, disminueixi la solidaritat, tant a petita com a gran escala.

La separació dels aprenentatges respecte la realitat viscuda. Els llibres de text contenen un saber empaquetat, això fa que generalment no siguin les experiències de l’alumnat ni la vida de l’aula allò que determina els aprenentatges a fer, sinó la lògica narrativa pròpia de cada llibre. Aquesta descontextualització fa que l’alumnat tingui dificultats per establir connexions entre allò que aprèn o sap i allò que li passa a la vida, i pot acabar comportant desinterès cap a un aprenentatge allunyat de l’experiència quotidiana.

llibres-de-text-660x330

Tot i que el currículum és suficientment obert per permetre que l’alumnat aprengui d’una forma més globalitzada a partir d’experiències reals i situacions contextualitzades, això es torna força més complicat quan les assignatures determinen els ritmes de l’aula i allò que s’ensenya i s’aprèn ve marcat pels llibres de text. Aquests tenen un grau de sistematització, concreció i extensió tal que fan difícil que quedi temps i interès per relacionar allò après amb experiències reals que l’alumnat pugui viure. Per tant, ja que els llibres de text condicionen d’una forma tan directa allò que s’ensenya a les escoles, no ens hauríem de preguntar què i qui hi ha al seu darrere?

Continuarà…

Reflexions

L’escola com espai identitari compartit

Noah Harari, al llibre Sapiens, explica que els grups humans complexos, per tal d’organitzar-se i treballar conjuntament de forma efectiva, necessiten tenir uns referents compartits, una identitat comuna que els cohesioni i doni sentit a la seva col·laboració. El fet de compartir uns referents comuns, una identitat basada en uns mites i unes creences respecte al món i la naturalesa del propi grup ha estat la clau que ha permès al llarg de l’evolució humana la cooperació entre individus i l’establiment de xarxes socials més enllà de la tribu. De fet, hi ha força proves arqueològiques que han portat als antropòlegs a creure que els grups humans relativament grans no van començar a formar-se fins que els Homo Sapiens van començar a imaginar mites compartits que els mantingueren units, allí es van sembrar les primeres llavors del que avui en dia són les grans religions o les nacions, és a dir, comunitats enormes de persones que se senten part d’un mateix grup pel simple fet de compartir uns determinats mites. Avui en dia es considera que hi ha un llindar crític en la capacitat organitzativa dels humans, situat aproximadament en els 150 individus. Una vegada superat aquest llindar cal buscar formes més elaborades d’organitzar-se per tal de mantenir certa cohesió i efectivitat, un negoci familiar que creix i s’acaba convertint en una gran empresa, per exemple, haurà de buscar noves formes organitzatives i reinventar-se per continuar sent eficient. En observar la història de la humanitat, però també a partir d’estudis sociològics actuals, s’ha vist que davant aquesta dificultat la millor estratègia és, a més de la creació d’una estructura organitzativa eficaç, l’aparició d’una identitat compartida.

Aquest fet sociològic hauria de ser tingut molt en compte als centres escolars per tal d’aconseguir una òptima organització i funcionament escolar que afavoreixi la implicació i participació activa de tota la comunitat educativa. L’escola pot ser entesa com un conjunt d’aules aïllades formades per vint i pocs alumnes i alguns professors, on les famílies tenen un paper d’espectadores o, de forma molt diferent, com una comunitat formada per alumnat, professorat, famílies, personal i tothom que col·labori i que conjuntament treballi per millorar la vida escolar. Si concebem l’escola d’aquesta segona manera, necessitarem construir i cohesionar aquesta comunitat educativa a partir d’una identitat compartida que afavoreixi la col·laboració efectiva entre tots els seus membres. Aquesta col·laboració serà més intensa com més fort sigui el lligam entre tota la comunitat, fet que arribarà a partir de la generació d’uns «mites», en aquests cas d’unes creences sobre què és i què ha de ser l’escola i l’educació, i uns «rituals», com poden arribar a ser determinades pràctiques escolars o les celebracions que es porten a terme a l’escola.

El mateix passarà a nivell de petits grups, ja siguin grups-classe, cicles, grups internivells o altres formes organitzatives que articulin l’escola. Per afavorir un bon clima de treball, unes relacions interpersonals positives i uns grups cohesionats caldrà buscar referents que els infants puguin utilitzar per identificar-se i desenvolupar un sentiment de pertinença a aquestes comunitats més petites, fet que millorarà la convivència, l’habilitat de fer front als problemes i conflictes de forma col·lectiva, així com la capacitat organitzativa i de treball en grup.

Com heu pogut llegir, només he parlat d’un tipus d’identitat, aquella que podem generar i compartir com a membres d’una comunitat d’aprenentatge, però les identitats impregnen el dia a dia de les escoles des de moltes altres vessants: la construcció d’identitats personals positives (o no), els models identitaris de gènere o classe social transmesos, la generació d’uns estils identitaris flexibles i polièdrics per fer front a les discriminacions… Bé, en propers articles seguiré escrivint sobre el tema que ja veieu que dona per a molt i a mi m’apassiona.

Experiències

L’evolució del cervell humà (Aprenentatge globalitzador i funcional)

Els projectes són un espai d’aprenentatge òptim per poder observar la realitat a través d’una mirada globalitzadora, sense les parcel·lacions imposades per unes àrees del coneixement que són un fre per a la comprensió profunda i complexa del món. A continuació podeu veure un exemple d’una activitat a través de la qual els alumnes van haver de posar en relació aprenentatges matemàtics, biològics, històrics, artístics, lingüístics i fins i tot religiosos, per tal de comprendre l’augment de la capacitat cranial dels homínids al llarg del temps i la relació d’aquest augment amb els canvis d’estil de vida que els acompanyaven.

Esta activitat també mostra una altra característiques essencial de tot projecte, l’ús del coneixement com un instrument per comprendre i actuar en contextos plens de significat, un ús aplicat dels sabers que carrega de valor i funcionalitat allò que aprenem.

Clica aquí per veure la descripció de l’activitat a l’ARC (amb materials imprimibles)

A més, la següent imatge us portarà a una presentació i un vídeo explicant tot el procés.

Comprendre la realitat des de la cruïlla