Reflexions

Exàmens, informes, notes i altres contes

Avui, una setmana després… per fi he acabat els informes de final de trimestre, permeteu-me ara que em desfogue escrivint unes línies sobre aquesta narrativa fantàstica (de vegades de terror) que són les notes.

Avaluar és donar valor, però quan ho fem a qui estem valorant en realitat? A l’alumne, a la seva la família, als mestres, a la metodologia utilitzada per aprendre, a la metodologia d’avaluació, al sistema educatiu o potser a la societat en el seu conjunt? L’alumne creix inserit en una sèrie de contextos culturals, dinàmiques socials i sistemes relacionals que condicionen de forma múltiple el seu camí d’aprenentatge, per tant, tot i centrar l’avaluació en allò que l’alumne sap, en realitat això no pot observar-se de forma aïllada a tot aquest entramat dins el qual l’infant creix i aprèn.

Deixant de banda aquest fet, cal ser conscients que hi ha moltes formes d’avaluar i algunes, com quan parlem de l’avaluació formativa, l’autoavaluació o la documentació pedagògica, són eines molt útils perquè l’alumne prengui consciència del moment de l’aprenentatge on es troba i pugui així seguir avançant, a banda de ser també uns instruments indispensables perquè el docent tingui tota la informació necessària per ajustar les seves accions a les necessitats de cada aprenent. Ara bé, aquests tipus d’avaluació no tenen res a veure amb els exàmens i les notes i, de fet, aquests poden utilitzar-se perfectament sense acabar materialitzant-se en acabar cada trimestre amb els clàssics informes d’avaluació.

notas-escolares

Però quin problema hi ha amb les notes? Doncs que a través de mecanismes com les notes, els criteris estandarditzats i els exàmens l’escola assigna categories d’èxit o fracàs a l’alumnat en base a uns hipotètics criteris objectius. Una objectivitat que quan parlem d’un fenomen tant complex com l’aprenentatge és poc més que un auto-engany o com a molt un miratge que ens serveix per quedar-nos amb la consciència un poc més tranquil·la. Les notes, al cap i a la fi, tenen conseqüències per a l’autoestima dels infants i en força casos poden  acabar sent un fre per al desenvolupament i consolidació d’unes identitats sanes que els empoderin i els facin sentir capaços i competents.

Els clàssics de la pedagogia també han escrit molt sobre aquest tema, Freinet, mestre del segle XX que hauria de ser referent per a tot docent del segle XXI, pensava que «les notes són sempre un error. (…) La nota seria vàlida si fos objectiva i justa. Ho pot ser, parcialment almenys, quan es tracta d’adquisicions simples, de la tècnica de les quatre operacions per exemple. Però pel que fa al treball més complex en què la intel·ligència, la comprensió, i fins i tot les nocions de comportament s’han de tenir en compte, tota mesura sistemàtica és inadequada. (…) Es tracta, evidentment, de la matemàtica més falsa, de l’estadística més inhumana. (…) Com que es tracta de computar, i amb un mínim d’errors, hom s’até a allò que és mesurable. (…) Però la comprensió, les funcions d’intel·ligència, la creació, la invenció, el sentit artístic, científic, històric, no es poden computar. Per tant, són reduïts al mínim a l’escola, i suprimits de la competició».

I vosaltres què en penseu?

Reflexions

Freire, Cospedal i Méndez de Vigo

Esta setmana m’ha sobtat una curiosa coincidència, en el mateix moment en què publicava a les xarxes la frase de Freire “L’educació no canvia el món, canvia les persones que canviaran el món” em topava amb el projecte compartit del Ministerio de Eduación i el de Defensa en el que pretenen, tal com diu la Rázon “introducir el mundo militar y la cultura de Seguridad en las aulas. Los estudiantes de 6 a 12 años aprenderán marchas castrenses, harán pins de la bandera y desfiles de plastilina.”

Més enllà de l’excentricitat de la proposta i la demencial hipocresia d’aquells que denuncien l’adoctrinament a les escoles catalanes mentre creen un projecte educatiu del qual Franco estaria orgullós, m’ha revolt veure de nou com l’escola es converteix en un espai de disputa nacionalista i partidista. Freire sempre va parlar molt clarament de l’escola com espai polític, un indret carregat d’ideologia, i la frase de més amunt ho exemplifica molt clarament. No obstant, aquest plantejament està a les antípodes de l’ús que Cospedal i de Vigo, i tants d’altres abans d’ells, volen fer de l’educació.

I potser alguns vos preguntareu on està la diferència. Doncs la diferència està en si l’escola està al servei de l’estat i de la ideologia de les elits que el controlen, o si en canvi, està al servei de les persones i d’aquells valors que afavoreixen una ciutadania crítica i responsable. Potser de vegades la línia entre una visió i l’altra no és fàcil de diferenciar, no obstant per fer-ho podem seguir el pensament de Freire i preguntar-nos: “Allò que faig ajudarà als meus alumnes a entendre la complexitat del món i les possibilitats de canvi que hi són presents, o a acceptar-lo sense contestació?” En este sentit és ben evident allò que afavoreix ensenyar marxes militars, pintar baderetes i conèixer les glòries de l’exèrcit, no?

Defensa.jpg

Reflexions

Qui hi ha darrere dels llibres de text?

Aquí va la continuació de l’article de fa unes setmanes sobre el paper dels llibres de text a les escoles. Espero que aquests articles no s’entenguen com una crítica als mestres que utilitzen llibres sinó com un intent de visibilitzar allò que queda amagat darrere d’uns productes culturals que poden parèixer innocus i neutrals, però que en realitat no ho són.

Jaume Martínez Bonafé, en un anàlisi exhaustiu de les implicacions pedagògiques, culturals i polítiques de l’ús massiu de llibres de text a les escoles, ens diu que aquests són una coherent concreció de la teoria de la cultura i del coneixement escolar que va nàixer en els monestirs de l’Edat Mitjana i va ser institucionalitzada per les ordres religioses dels jesuïtes i els salesians. Consegüentment, els llibres de text van prendre com a model de saber i d’aprenentatge el que Freinet va anomenar la «pedagogia escolàstica», la qual té com a característiques principals la separació entre experiència i coneixement, la delimitació de tot allò que ha de ser aprés i pensat a l’escola i la fragmentació disciplinar.

Més enllà de l’origen històric i epistemològic dels llibres de text, si busquem baix la superfície de les editorials més importants de l’Estat espanyol, moltes de les quals s’estenen també per Amèrica Llatina i altres països, ens adonem que aquestes tenen dues característiques que fan que sigui molt difícil que no hi hagi un biaix ideològic en els materials que elaboren. Com no podria ser d’altra manera, en trobem diverses que tenen una estreta relació amb l’església catòlica: Edebé, fundada per la congregació Salesiana; SM, fundada per marianistes; Edelvives, la qual pertany a l’Institut dels germans maristes; o Bruño, fundada pels germans de la Salle. Per altra banda, estan totes aquelles que formen part de grans companyies transnacionals com el grup PRISA amb Santillana i Carvajal, o la francesa Hachette Livre amb Anaya, Algaida, Vox, Cátedra, Pirámide i Alianza. El llibre de text és un bé de consum i com a tal està dissenyat i produït per guanyar diners, fet que el converteix en un objecte que mercantilitza la cultura escolar. Però, a més a més, aquest presenta a l’alumnat una versió del món molt marcada pels interessos que tenen les editorials que els produeixen. En aquests sentit, i a tall d’exemple, és molt interessant l’anàlisi que Ecologistes en Acció va fer l’any 2006 dels continguts sobre sostenibilitat i ecologisme d’uns 60 llibres de text, tant de primària com de secundària, a través del qual van arribar a la conclusió que «los libros de texto actuales sirven fundamentalmente para legitimar el actual sistema de destrucción ambiental», ja que «las propuestas que hacen ante los gravísimos problemas de la humanidad y la naturaleza son de naturaleza individual y se dirigen a paliar los efectos y no a atajar las causas». Com veiem, en molts materials escolars s’obvia l’acció depredadora sobre els recursos i el medi ambient del capitalisme i del model de desenvolupament industrial. ¿És possible que un llibre de text editat per una editorial que depèn d’una gran corporació transnacional amb interessos en diferents sectors productius mostri una visió crítica del sistema econòmic que ella mateixa construeix i del qual s’alimenta? Evidentment no. Aquest és només un exemple dels interessos ocults que hi poden haver darrere de les editorials i dels continguts que presenten, però molt ingenu seria creure que no passa el mateix amb molts altres dels temes introduïts a les aules pels llibres de text.

Munts de llibres

 

L’any 1928 Freinet va publicar un llibre anomenat “Plus de manuels escolaires” on ja s’analitzaven diversos dels problemes que comporta utilitzar llibres de text a les escoles i es posava en dubte la necessitat i conveniència de l’ús d’aquests, però els anys no han millorat la situació. Actualment, entre el professorat hi ha dificultat per sortir de la zona de seguretat que aporta treballar dins el marc del coneixement delimitat per les assignatures i sistematitzat per les editorials a través dels llibres, fet que limita el potencial creatiu, intel·lectual i transformador de la nostra professió.

Apple al llibre “Ideologia i currículum” ens diu que «el incremento del empleo de sistemas curriculares preempaquetados como formatos básicos para desarrollar el currículum lleva virtualmente a que la interacción entre profesores no sea necesaria. Si cualquier cosa es racionalizada y especificada antes de su ejecución, entonces el contacto entre profesores sobre los problemas prácticos del currículum se minimiza.” Seguint aquesta línia de pensament, el mateix Jaume Martínez anomena el «camí de l’alienació» a aquell enfocament docent que depenen d’un coneixement expert, al marge de l’experiència vital del propi professional, que sustenti i doti de significat la seva pràctica i, en contraposició a aquest, ens parla del «camí de l’emancipació» com aquella mirada cap al treball docent que construeix coneixements i pràctiques escolars pròpies a partir de l’experimentació i la investigació, i no d’allò que determinen uns «experts» que no coneixen ni l’alumnat ni el seu context social i cultural. Malgrat això, probablement allò realment determinant no serà l’ús o no de llibres de text a les aules, sinó la mirada que docents i alumnes llencin cap als continguts que aquests presenten. Per què no podem desconstruir amb el nostre alumnat aquelles idees que els llibres fan entrar a les nostres aules? Per què no mantenir una actitud crítica a classe també cap als llibres de text?