Reflexions, Uncategorized

Pensament crític a l’escola (i al món)

Una de les principals funcions de l’escola hauria de ser fomentar el pensament crític, entès com un procés constant d’indagació que faci honor al significat etimològic del mot crític, derivació del grec Kritikos, que significa «preguntar» i també «ser capaç de discernir». A l’escola, per tant, aquesta capacitat crítica arribarà a partir de qüestionar-s’ho tot, fins i tot el currículum escolar o les pròpies creences, i a partir d’aquest qüestionament construir i reconstruir la pròpia visió del món. Tal com va postular Ortega y Gasset, «sempre que ensenyis, ensenya a la vegada a dubtar del que ensenyes». De fet, aquest dubte davant allò ja sabut ha sigut al llarg de la història de la humanitat el motor que ens ha fet avançar en el coneixement del món, com sinó Copernic hagués pogut qüestionar-se que la Terra era el centre de l’univers?

3-brains

El pensament crític requereix de tres processos mentals clau que l’escola hauria de fomentar entre el seu alumnat: el dubte, l’escolta i el discerniment.

Per aconseguir-ho, en primer lloc cal afavorir molts moments en els quals sigui l’infant qui esculli què fer i de quina manera, per tal que vagi desenvolupant-se i construint el propi coneixement de la forma més autònoma possible. Un xiquet a qui se li deixen prendre decisions és una persona que sent que té la capacitat de definir aspectes importants de la seua vida i això el fa ser més conscient de la responsabilitat que comporta el ser i actuar en el món. No obstant això, oferir la possibilitat de decidir coses rellevants no ha de significar forçosament elegir en tot moment tot allò que es fa, serà probablement més ric i interessant per a l’alumnat veure’s immers en dinàmiques i activitats on gaudeixi de diferents graus d’autonomia: moments de treball i experimentació completament lliures, activitats amb objectius tancats però amb un resultat obert, projectes col·lectius on la organització i realització de tot el procés s’hagi d’anar construint de forma consensuada, etc. De fet, com més diverses siguin les dinàmiques que preparem als infants, més fàcil ens serà oferir-los els models necessaris per tal que puguin portar el seu pensament un pas més enllà. Uns models que, de vegades, vindran pel contacte i relació amb els iguals i, d’altres, per l’acompanyament rebut per part de l’adult. I és que quan hi ha la possibilitat d’elegir, els models no són camins tancats sinó finestres obertes cap a accions o reflexions possibles. Més enllà d’això, una persona acostumada a escollir i a construir la pròpia opinió difícilment acceptarà les respostes prefixades; davant propostes tancades o idees dogmàtiques haurà après a dubtar i buscar solucions i maneres de fer divergents. «Dubtar del que és cert i no pas d’allò que és dubtós, vet aquí l’esperit… I vet aquí l’arma suprema contra tot sistema i tot adoctrinament» (Freinet, 2007).

Pel que fa al segon aspecte, l’escolta, no podem obviar que el factor maduratiu de l’alumnat serà clau per determinar les estratègies utilitzades a l’hora de prendre decisions i en especial pel que fa a la capacitat d’escoltar els altres. En els primers anys d’escolarització, l’infant guiat encara pel pensament egocèntric tendirà a escoltar-se a ell mateix i seguir les pròpies pulsions, estratègia evolutiva que té com a objectiu que el petit ésser humà porti a terme aquelles activitats que necessita per desenvolupar-se adequadament a nivell físic, cognitiu i emocional. La capacitat d’escoltar-se un mateix és una qualitat essencial per tal d’assolir un desenvolupament harmònic de la persona. L’escola que possibiliti espais de decisió individual per als infants estarà fomentant el saber identificar les pròpies necessitats i la realització de les accions que facin falta per satisfer-les. Aquesta capacitat és innata en les persones, però es va perdent al llarg de la infantesa degut a l’excés de cel dels adults a l’hora de dir als petits què és el que han de fer per arribar qui sap on i, per tant, per la falta de moments en què els infants puguin escoltar el que necessiten i actuar en conseqüència. Progressivament, a mesura que l’alumne vagi entrant en la fase més social del propi desenvolupament, s’anirà adquirint la capacitat d’escoltar als altres per, de vegades, compartir activitats grupals, decidir col·lectivament o donar sentit conjuntament a les experiències viscudes. És llavors quan, l’escolta, la participació i l’explicitació de les pròpies opinions esdevindran un mitjà essencial per a la construcció del coneixement. En aquest moment és important potenciar activitats cooperatives que requereixin l’intercanvi d’opinions i la presa de decisions col·lectives, per tal de fomentar aquestes qualitats socials tan importants. Moltes de les accions educatives poden ja centrar-se en la interacció entre iguals, la negociació, l’intercanvi d’experiències i significats i, sobretot, la participació crítica i activa per part de l’alumnat en els espais comunicatius que es generin.

Finalment, un infant amb possibilitat de prendre decisions i amb la capacitat d’escoltar-se a ell mateix i als altres, situat quotidianament en situacions que li suposin un repte físic, intel·lectual o emocional, anirà aprenent a avaluar les diferents opcions que se li presentin per tal d’escollir l’opció més adequada. L’escola ha d’oferir reptes a l’alumnat i ha de deixar suficient espai per tal que cadascú trobi un camí propi per superar-los i també, arribat el cas, sigui capaç d’acceptar el fet de no assolir els resultats esperats. Uns reptes que hauran de ser individuals, de manera que l’alumnat vagi cultivant la capacitat de resoldre problemes per un mateix, però també col·lectius, tot fomentant la comunicació empàtica i la col·laboració com les millors estratègies per resoldre les situacions de forma cooperativa. Uns reptes que fomentin la necessitat de contrastar les idees pròpies i alienes amb la realitat a través de l’experimentació, la reflexió i un diàleg argumentatiu dins el qual l’alumnat vegi la necessitat de convertir les pròpies opinions en arguments sustentats per proves, és a dir, de fonamentar a través de fets verificables allò que es pensa o es diu. Serà d’aquesta manera com s’anirà desenvolupant la capacitat de discerniment, és a dir, d’avaluació i selecció d’aquelles idees rellevants, verídiques i fonamentades, essencial per esdevenir una persona crítica en un món saturat d’informació.

Manuel Castells explica com hem passat del sistema de comunicació propi de la societat industrial, centrat en els mitjans de masses i en la distribució unidireccional d’informació «d’un a molts», a un model de societat en xarxa amb una estructura horitzontal de comunicació que inclou l’intercanvi de missatges interactius «de molts cap a molts». Això ens ha de fer prendre consciència de què, en aquest nou espai comunicatiu obert, tots ens convertim en ensenyants i aprenents al mateix temps, la figura de l’expert perd rellevància i el model individualista d’aprenent-consumidor resulta totalment obsolet. És per això que el coneixement hauria de ser presentat a les escoles com un producte inacabat i construït socialment mitjançant la col·laboració i l’intercanvi comunicatiu entre persones. L’educació contemporània té l’enorme responsabilitat de dotar les noves generacions de suficients eines per discernir críticament entre els diferents tipus de sabers i fonts d’informació presents a la xarxa comunicativa on vivim. Ja no val prendre un llibre o un expert com a única font vàlida, sinó que s’ha de saber nedar entre un oceà de comunicadors transmetent informació de forma simultània i, a partir d’aquí, construir una versió pròpia, però fonamentada, de la realitat. Respecte aquest fet, Innerarity considera que segurament la funció més important dels centres educatius d’avui hauria de ser promoure el pensament crític entre les noves generacions de ciutadans i ciutadanes per tal que la societat del coneixement no acabi generant més desinformació i ignorància, una de les paradoxes més grans dels nostres temps.

 

2 pensaments sobre “Pensament crític a l’escola (i al món)”

  1. Em sembla un article molt interessant, ja que crec que es urgent un replantejament del sistema educatiu actual per no entrar en aquesta última paradoxa, que pot arribar a ser devastadora. A més,estic totalment d’acord amb l’article i espero que algun dia s’escoltin veus com la teva. Un gran descobriment aquest blog!

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s