Reflexions

SENSE BARRERES, SOM RIU

Imaginem que el coneixement és aigua.
Una aigua que està per tot arreu i apareix als llocs on menys te l’esperes.
Una aigua que de vegades cau del cel en grans quantitats,
d’altres ho fa de forma subtil, en petites gotes o en forma de rosada.
Una aigua que cava les entranyes de la terra,
a la vegada que esculpix la superfície del nostre planeta.
Una aigua dins la qual va nàixer la vida,
i que seguix sent l’element essencial perquè esta continue.
Esta aigua, este coneixement, es convertix en riu quan el fan seu les persones.
I què passa en estos rius a les escoles?
Algunes els converteixen en embassaments.
Indrets on s’acumula l’aigua.
Una aigua que utilitzaran per generar electricitat o per regar els camps,
però que estarà privada d’un element essencial perquè a més d’útil, l’aigua siga també creadora.
Un embassament és un instrument concebut per controlar i aprofitar a voluntat el poder d’un riu.
L’aigua sense sediments és la mort del Delta!
I què és un delta sinó l’obra d’art d’un riu?
Per sort hi ha escoles que no aturen amb barreres els seus rius,
però tot i això aprofiten també el potencial de l’aigua fluvial en cada etapa del seu curs.
En el curs alt acullen la seva força i energia per fer-ne electricitat,
en el curs mitjà l’acompanyen amb calma perquè arribe als camps i els regue.
I què passa amb este riu en arribar al mar?
Passa que està carregat d’aigua,
però també de sediments que transformaran el món que representa el delta.
Cuidem els nostres rius i no tinguem por del poder transformador que amaguen les seues aigües.

slide-ebro3

Reflexions

Unes proves de COMPETICIÓ bàsica

Ja tornem a tindre aquí les proves de de competències bàsiques de sisè de primària, un model d’avaluació que s’ha consolidat com l’eina per excel·lència perquè l’administració supervisi els centres educatius i condicioni l’acció pedagògica que aquests porten a terme. Les avaluacions estandarditzades, com les proves d’avaluació diagnòstica o les de competències bàsiques, s’han convertit en instruments per avaluar els centres i determinar a través d‘uns suposats criteris objectius la qualitat de la tasca que aquests porten a terme. Una il·lusió d’objectivitat a la qual s’arriba a través de despullar la vida escolar de tot allò relacionat amb valors, pensament crític, habilitats socials, creativitat, autoconeixement, emocions, vivències positives, etc., i a partir d’aquí valorar les escoles en base als resultats que els seus alumnes obtenen en uns exàmens de matemàtiques i llengües. Les conseqüències d’uns resultats baixos en aquestes proves comportaran una mala consideració de l’escola per part de l’administració, pressions d’inspecció per canviar l’enfocament pedagògic del centre i, fins i tot, conseqüències econòmiques per als membres del claustre.

Boicot proves

En nom de “l’objectivitat” s’estan establint uns mecanismes de control dels centres educatius que comporten una visió per part de l’administració molt reduccionista del que ha de ser l’educació; l’escola és entesa com un espai on l’alumnat aprèn a calcular, llegir i escriure, tota la resta és prescindible. I si això no fos poc, la Llei Wert té previst fer públics els resultats obtinguts per cada escola i, d’aquesta manera, que les escoles puguin ser comparades entre elles, és a dir, que competeixin unes amb les altres per tal d‘ocupar llocs destacats en el rànquing de «qualitat» que en derivarà. Liberalisme en estat pur. Escoles competint entre elles per convertir-se en els millors productes del mercat. Els països anglosaxons tenen experiència en l’aplicació d’aquest model neoliberal a les escoles i, tal com analitza Xavier Martínez a l’article: “Política educativa sin sociología: populismo y cierre social en las reformas conservadoras”, al Regne Unit s’hi poden observar diversos efectes negatius:

  1. La pressió pels resultats fa que les escoles augmentin l’obsessió per la disciplina, les pràctiques més tradicionals i se centri el treball escolar en l’obtenció de bons resultats en les proves estandarditzades -l’anomenat teach to the test-.

  2. El professorat s’aïlla dins una rutina competitiva on va desapareixent la cooperació entre mestres i escoles, així com la participació de les famílies en la vida escolar.

  3. Es fomenta la selecció de l’alumnat dels centres en base a l’origen ètnic, social o per discapacitat, ja que aquests solen tenir resultats més baixos.

Per altra banda, amb aquest model d’avaluació dels centres (no ens enganyem és això el que avaluen aquestes proves) s’envia un missatge contradictori respecte a què és educar per competències. Si ja és prou embolicada l’organització curricular actual amb els àmbits, les àrees, dimensions, competències, continguts, objectius, criteris d’avaluació (diràs que no fem més que afegir noves capes de complexitat al currículum), el fet que l’adquisició de les competències s’avaluï així no ajuda gaire a entendre que el treball competencial implica una nova manera d’ensenyar i aprendre, total per treure bona nota en aquestes proves l’únic que cal és entrenar l’alumnat, i ho dic per experiència.