Reflexions

André mai va anar a l’escola

Avui he conegut la història d’André Stern, coneixia a son pare, Arno Stern, i l’interessant mirada que té cap a l’aprenentatge de l’art materialitzat en el mètode de l’Educació creadora, però no la del fill. André s’ha fet famós per un llibre que ha escrit,”Yo nunca fui a la escuela”, explicant l’experiència viscuda rebent educació a casa. Ell parla de com els seus pares van prendre la decisió de no portar-lo a escola per tal que pogués créixer i aprendre lliurement seguint els propis interessos i necessitats, amb la confiança total que el seu fill aprendria tot allò necessari de forma natural i espontània. I així va ser, André es va fer gran, té un record magnífic de la seua infantesa, parla diverses llengües, toca diversos instruments, escriu, fa conferències… en definitiva, és una persona molt formada i amb unes capacitats que li permeten guanyar-se molt bé la vida.

andre3

Per part meua res a dir de l’experiència personal viscuda per André, l’educació a casa és una opció molt lícita i és fantàstic que li hagi aportat tantes coses positives, i realment penso que seria fantàstic que tots els infants poguéssem fer-nos grans com ell, jugant tot el dia en allò que més ens apetís i sense pressions, horaris, ni restriccions de cap tipus.

Però André intenta generalitzar a partir del seu cas concret i en un moment determinat ens diu: “Cada infant posat en una situació com la meua viuria coses molt paregudes” i aquí sí que veig un problema. El problema és que no totes les famílies són com la d’André, no totes les cases poden oferir un ambient i un marc cultural familiar tan ric com li van oferir els seus pares i, per tant, si es volgués donar una educació pareguda a la d’André en una família on els pares no tinguessin el nivell acadèmic, el coneixement d’idiomes ni les inquietuds artístiques dels Stern, l’experiència viscuda per l’infant en qüestió seria molt diferent i, al contrari del que André pensa, en estos casos l’educació a casa potser sí que acabaria generant marginació i desigualtats socials per al nen.

És aquí on entra en joc l’escola. L’ideal de l’André és per desgràcia un ideal, vivim en un món on moltes famílies no poden per diverses raons educar a casa i, a més, n’hi ha que si ho fessen no podrien aportar als xiquets allò que necessiten per desenvolupar-se de forma integral i aprendre tot allò necessari per poder ser lliures d’escollir el seu futur. A partir d’aquí, els centres educatius tenim una doble obligació, per una banda fer tot el que estiga a les nostres mans per equilibrar les desigualtats socials presents a la societat i, per l’altra, crear espais d’aprenentatge estimulants per als infants que els entusiasmen i els facen aprendre des de l’autonomia i la creativitat. Potser, de fet, la única manera d’aconseguir generalitzar l’experiència de l’André és que les escoles ofereixin a TOTS els xiquets situacions com les que ell va viure. Totes les famílies no poden aportar als seus fills el mateix que van donar els seus pares a l’André, però totes les escoles potser sí que podrien intentar parèixer-se una miqueta més a la casa dels Stern.

Reflexions

A l’estiu seguim creixent i aprenent

Ja tenim aquí l’estiu! Uns mesos en què els infants s’aparten de les rutines escolars i disposen, en principi, de temps en abundància. Ara bé, temps per a què? Molts pares i mares segueixen treballant i els xiquets i xiquetes han d’anar a casals, esplais, campus o cursets de tot tipus. A més, també tenim aquells que es passen hores i més hores davant tot tipus de pantalles: mòbils, televisió, videoconsoles o ordinadors es converteixen en els millors amics de molts dels nostres alumnes durant les vacances. El dia té moltes hores i hi pot haver temps per a tot, està clar, però els adults ens hem d’esforçar en oferir espais i moments de joc lliure per als més menuts, però també hem de deixar que s’avorreixin per tal que ells s’esforcen en buscar formes creatives d’utilitzar el seu temps.

Un estudi de la Universitat de Colorado demostra que els xiquets que realitzen activitats menys estructurades desenvolupen més la capacitat d’autoregulació, és a dir el propi control i planificació del pensament i l’acció per tal d’aconseguir els objectius marcats, que aquells que passen el dia realitzant activitats estructurades, entenent activitats estructurades com aquelles en les quals hi ha un control i guiatge extern per part de l’adult (o del videojoc de torn) i no estructurades com aquelles en què l’infant pot escollir què fer i de quina manera portar-ho a terme.

DFzVvavXUAAgtmw

Potser al setembre a molts infants els coste recordar alguns dels continguts apresos durant el curs anterior, però més enllà d’aquesta amnèsia temporal provocada pel sol estival, l’estiu és una època ideal per a què els infants segueixin madurant i aprenent a través del joc unes habilitats essencials per al seu futur acadèmic, professional i, en definitiva, per poder aconseguir al llarg de la vida totes aquelles fites i reptes que es vagin proposant.

BONES VACANCES A TOTES I TOTS!