Reflexions

Unes proves de COMPETICIÓ bàsica

Ja tornem a tindre aquí les proves de de competències bàsiques de sisè de primària, un model d’avaluació que s’ha consolidat com l’eina per excel·lència perquè l’administració supervisi els centres educatius i condicioni l’acció pedagògica que aquests porten a terme. Les avaluacions estandarditzades, com les proves d’avaluació diagnòstica o les de competències bàsiques, s’han convertit en instruments per avaluar els centres i determinar a través d‘uns suposats criteris objectius la qualitat de la tasca que aquests porten a terme. Una il·lusió d’objectivitat a la qual s’arriba a través de despullar la vida escolar de tot allò relacionat amb valors, pensament crític, habilitats socials, creativitat, autoconeixement, emocions, vivències positives, etc., i a partir d’aquí valorar les escoles en base als resultats que els seus alumnes obtenen en uns exàmens de matemàtiques i llengües. Les conseqüències d’uns resultats baixos en aquestes proves comportaran una mala consideració de l’escola per part de l’administració, pressions d’inspecció per canviar l’enfocament pedagògic del centre i, fins i tot, conseqüències econòmiques per als membres del claustre.

Boicot proves

En nom de “l’objectivitat” s’estan establint uns mecanismes de control dels centres educatius que comporten una visió per part de l’administració molt reduccionista del que ha de ser l’educació; l’escola és entesa com un espai on l’alumnat aprèn a calcular, llegir i escriure, tota la resta és prescindible. I si això no fos poc, la Llei Wert té previst fer públics els resultats obtinguts per cada escola i, d’aquesta manera, que les escoles puguin ser comparades entre elles, és a dir, que competeixin unes amb les altres per tal d‘ocupar llocs destacats en el rànquing de «qualitat» que en derivarà. Liberalisme en estat pur. Escoles competint entre elles per convertir-se en els millors productes del mercat. Els països anglosaxons tenen experiència en l’aplicació d’aquest model neoliberal a les escoles i, tal com analitza Xavier Martínez a l’article: “Política educativa sin sociología: populismo y cierre social en las reformas conservadoras”, al Regne Unit s’hi poden observar diversos efectes negatius:

  1. La pressió pels resultats fa que les escoles augmentin l’obsessió per la disciplina, les pràctiques més tradicionals i se centri el treball escolar en l’obtenció de bons resultats en les proves estandarditzades -l’anomenat teach to the test-.

  2. El professorat s’aïlla dins una rutina competitiva on va desapareixent la cooperació entre mestres i escoles, així com la participació de les famílies en la vida escolar.

  3. Es fomenta la selecció de l’alumnat dels centres en base a l’origen ètnic, social o per discapacitat, ja que aquests solen tenir resultats més baixos.

Per altra banda, amb aquest model d’avaluació dels centres (no ens enganyem és això el que avaluen aquestes proves) s’envia un missatge contradictori respecte a què és educar per competències. Si ja és prou embolicada l’organització curricular actual amb els àmbits, les àrees, dimensions, competències, continguts, objectius, criteris d’avaluació (diràs que no fem més que afegir noves capes de complexitat al currículum), el fet que l’adquisició de les competències s’avaluï així no ajuda gaire a entendre que el treball competencial implica una nova manera d’ensenyar i aprendre, total per treure bona nota en aquestes proves l’únic que cal és entrenar l’alumnat, i ho dic per experiència.

Reflexions

Exàmens, informes, notes i altres contes

Avui, una setmana després… per fi he acabat els informes de final de trimestre, permeteu-me ara que em desfogue escrivint unes línies sobre aquesta narrativa fantàstica (de vegades de terror) que són les notes.

Avaluar és donar valor, però quan ho fem a qui estem valorant en realitat? A l’alumne, a la seva la família, als mestres, a la metodologia utilitzada per aprendre, a la metodologia d’avaluació, al sistema educatiu o potser a la societat en el seu conjunt? L’alumne creix inserit en una sèrie de contextos culturals, dinàmiques socials i sistemes relacionals que condicionen de forma múltiple el seu camí d’aprenentatge, per tant, tot i centrar l’avaluació en allò que l’alumne sap, en realitat això no pot observar-se de forma aïllada a tot aquest entramat dins el qual l’infant creix i aprèn.

Deixant de banda aquest fet, cal ser conscients que hi ha moltes formes d’avaluar i algunes, com quan parlem de l’avaluació formativa, l’autoavaluació o la documentació pedagògica, són eines molt útils perquè l’alumne prengui consciència del moment de l’aprenentatge on es troba i pugui així seguir avançant, a banda de ser també uns instruments indispensables perquè el docent tingui tota la informació necessària per ajustar les seves accions a les necessitats de cada aprenent. Ara bé, aquests tipus d’avaluació no tenen res a veure amb els exàmens i les notes i, de fet, aquests poden utilitzar-se perfectament sense acabar materialitzant-se en acabar cada trimestre amb els clàssics informes d’avaluació.

notas-escolares

Però quin problema hi ha amb les notes? Doncs que a través de mecanismes com les notes, els criteris estandarditzats i els exàmens l’escola assigna categories d’èxit o fracàs a l’alumnat en base a uns hipotètics criteris objectius. Una objectivitat que quan parlem d’un fenomen tant complex com l’aprenentatge és poc més que un auto-engany o com a molt un miratge que ens serveix per quedar-nos amb la consciència un poc més tranquil·la. Les notes, al cap i a la fi, tenen conseqüències per a l’autoestima dels infants i en força casos poden  acabar sent un fre per al desenvolupament i consolidació d’unes identitats sanes que els empoderin i els facin sentir capaços i competents.

Els clàssics de la pedagogia també han escrit molt sobre aquest tema, Freinet, mestre del segle XX que hauria de ser referent per a tot docent del segle XXI, pensava que «les notes són sempre un error. (…) La nota seria vàlida si fos objectiva i justa. Ho pot ser, parcialment almenys, quan es tracta d’adquisicions simples, de la tècnica de les quatre operacions per exemple. Però pel que fa al treball més complex en què la intel·ligència, la comprensió, i fins i tot les nocions de comportament s’han de tenir en compte, tota mesura sistemàtica és inadequada. (…) Es tracta, evidentment, de la matemàtica més falsa, de l’estadística més inhumana. (…) Com que es tracta de computar, i amb un mínim d’errors, hom s’até a allò que és mesurable. (…) Però la comprensió, les funcions d’intel·ligència, la creació, la invenció, el sentit artístic, científic, històric, no es poden computar. Per tant, són reduïts al mínim a l’escola, i suprimits de la competició».

I vosaltres què en penseu?