Reflexions

Qui hi ha darrere dels llibres de text?

Aquí va la continuació de l’article de fa unes setmanes sobre el paper dels llibres de text a les escoles. Espero que aquests articles no s’entenguen com una crítica als mestres que utilitzen llibres sinó com un intent de visibilitzar allò que queda amagat darrere d’uns productes culturals que poden parèixer innocus i neutrals, però que en realitat no ho són.

Jaume Martínez Bonafé, en un anàlisi exhaustiu de les implicacions pedagògiques, culturals i polítiques de l’ús massiu de llibres de text a les escoles, ens diu que aquests són una coherent concreció de la teoria de la cultura i del coneixement escolar que va nàixer en els monestirs de l’Edat Mitjana i va ser institucionalitzada per les ordres religioses dels jesuïtes i els salesians. Consegüentment, els llibres de text van prendre com a model de saber i d’aprenentatge el que Freinet va anomenar la «pedagogia escolàstica», la qual té com a característiques principals la separació entre experiència i coneixement, la delimitació de tot allò que ha de ser aprés i pensat a l’escola i la fragmentació disciplinar.

Més enllà de l’origen històric i epistemològic dels llibres de text, si busquem baix la superfície de les editorials més importants de l’Estat espanyol, moltes de les quals s’estenen també per Amèrica Llatina i altres països, ens adonem que aquestes tenen dues característiques que fan que sigui molt difícil que no hi hagi un biaix ideològic en els materials que elaboren. Com no podria ser d’altra manera, en trobem diverses que tenen una estreta relació amb l’església catòlica: Edebé, fundada per la congregació Salesiana; SM, fundada per marianistes; Edelvives, la qual pertany a l’Institut dels germans maristes; o Bruño, fundada pels germans de la Salle. Per altra banda, estan totes aquelles que formen part de grans companyies transnacionals com el grup PRISA amb Santillana i Carvajal, o la francesa Hachette Livre amb Anaya, Algaida, Vox, Cátedra, Pirámide i Alianza. El llibre de text és un bé de consum i com a tal està dissenyat i produït per guanyar diners, fet que el converteix en un objecte que mercantilitza la cultura escolar. Però, a més a més, aquest presenta a l’alumnat una versió del món molt marcada pels interessos que tenen les editorials que els produeixen. En aquests sentit, i a tall d’exemple, és molt interessant l’anàlisi que Ecologistes en Acció va fer l’any 2006 dels continguts sobre sostenibilitat i ecologisme d’uns 60 llibres de text, tant de primària com de secundària, a través del qual van arribar a la conclusió que «los libros de texto actuales sirven fundamentalmente para legitimar el actual sistema de destrucción ambiental», ja que «las propuestas que hacen ante los gravísimos problemas de la humanidad y la naturaleza son de naturaleza individual y se dirigen a paliar los efectos y no a atajar las causas». Com veiem, en molts materials escolars s’obvia l’acció depredadora sobre els recursos i el medi ambient del capitalisme i del model de desenvolupament industrial. ¿És possible que un llibre de text editat per una editorial que depèn d’una gran corporació transnacional amb interessos en diferents sectors productius mostri una visió crítica del sistema econòmic que ella mateixa construeix i del qual s’alimenta? Evidentment no. Aquest és només un exemple dels interessos ocults que hi poden haver darrere de les editorials i dels continguts que presenten, però molt ingenu seria creure que no passa el mateix amb molts altres dels temes introduïts a les aules pels llibres de text.

Munts de llibres

 

L’any 1928 Freinet va publicar un llibre anomenat “Plus de manuels escolaires” on ja s’analitzaven diversos dels problemes que comporta utilitzar llibres de text a les escoles i es posava en dubte la necessitat i conveniència de l’ús d’aquests, però els anys no han millorat la situació. Actualment, entre el professorat hi ha dificultat per sortir de la zona de seguretat que aporta treballar dins el marc del coneixement delimitat per les assignatures i sistematitzat per les editorials a través dels llibres, fet que limita el potencial creatiu, intel·lectual i transformador de la nostra professió.

Apple al llibre “Ideologia i currículum” ens diu que «el incremento del empleo de sistemas curriculares preempaquetados como formatos básicos para desarrollar el currículum lleva virtualmente a que la interacción entre profesores no sea necesaria. Si cualquier cosa es racionalizada y especificada antes de su ejecución, entonces el contacto entre profesores sobre los problemas prácticos del currículum se minimiza.” Seguint aquesta línia de pensament, el mateix Jaume Martínez anomena el «camí de l’alienació» a aquell enfocament docent que depenen d’un coneixement expert, al marge de l’experiència vital del propi professional, que sustenti i doti de significat la seva pràctica i, en contraposició a aquest, ens parla del «camí de l’emancipació» com aquella mirada cap al treball docent que construeix coneixements i pràctiques escolars pròpies a partir de l’experimentació i la investigació, i no d’allò que determinen uns «experts» que no coneixen ni l’alumnat ni el seu context social i cultural. Malgrat això, probablement allò realment determinant no serà l’ús o no de llibres de text a les aules, sinó la mirada que docents i alumnes llencin cap als continguts que aquests presenten. Per què no podem desconstruir amb el nostre alumnat aquelles idees que els llibres fan entrar a les nostres aules? Per què no mantenir una actitud crítica a classe també cap als llibres de text?

Reflexions

Els llibres de text, un problema?

Un dels mitjans més efectius per condicionar allò que s’aprèn a l’escola és l’establiment d’un currículum oficial i, especialment, la plasmació d’aquest en els llibres de text. Aquests dos instruments marquen els sabers que l’escola ha d’ensenyar i, d’aquesta manera, delimiten el marc cultural dins del qual es mou la vida de l’aula. Això fa que no siguin les cultures i les experiències de les persones que formen part del grup d’aprenents-ensenyants les que determinin el coneixement que es construirà a l’espai escolar, sinó un grup d’experts juntament amb una sèrie d’editorials que seleccionaran els coneixements en base als seus criteris o interessos particulars. Aquesta selecció legitima el coneixement cultural d’uns alumnes a la vegada que n’exclou el d’uns altres i representa la imposició d’una epistemologia, consolidada al llarg de la història a través de les institucions educatives, que segmenta el coneixement a partir de tres eixos:

La seqüenciació de sabers en diferents nivells a través dels quals classificar l’alumnat. La mesurabilitat és una característica del saber escolar sense la qual ens seria difícil entendre com aquest es distribueix i s’adquireix als centres educatius. Una mesurabilitat que es fa possible a partir, en part, de l’atomització dels sabers culturals en partícules fàcilment identificables anomenades continguts (la suma, la comprensió lectora, el nom dels rius…), però sobretot de la seqüenciació d’aquests bits de coneixement en una gradació que permeti identificar-ne de forma exacta i concreta -almenys teòricament- el grau d’assoliment per part de l’alumnat. Aquesta recerca constant de quantificació d’allò que s’ensenya i s’aprèn fa que moltes vegades se subestimin o s’eliminin tots aquells aspectes que tenen a veure amb el món de les emocions, sent aquestes massa complexes per poder ser mesurades i valorades dins la racionalització tècnica que impregna el nostre sistema educatiu.

La parcel·lació del coneixement en base a les diferents disciplines escolars. Aquesta visió parcel·lada del saber dificulta la comprensió d’un món complex, global i interconnectat, on els fenòmens naturals i socials són cada vegada més interdependents. Però no només això, Edgar Morin al llibre “Els set sabers necessaris per a l’educació del futur” ens diu que la separació dels aprenentatges en disciplines té també conseqüències negatives per a les relacions entre persones; per una banda, porta a què cadascú tendeixi a fer-se responsable únicament de la seva tasca especialitzada, no es veu el caràcter sistèmic i relacional d’allò que un sap o fa i això fa disminuir la presa de responsabilitats vers allò col·lectiu; per l’altra, aquesta visió segmentada del món fa que les relacions i interdependències existents entre les persones no siguin fàcils de percebre i, per tant, disminueixi la solidaritat, tant a petita com a gran escala.

La separació dels aprenentatges respecte la realitat viscuda. Els llibres de text contenen un saber empaquetat, això fa que generalment no siguin les experiències de l’alumnat ni la vida de l’aula allò que determina els aprenentatges a fer, sinó la lògica narrativa pròpia de cada llibre. Aquesta descontextualització fa que l’alumnat tingui dificultats per establir connexions entre allò que aprèn o sap i allò que li passa a la vida, i pot acabar comportant desinterès cap a un aprenentatge allunyat de l’experiència quotidiana.

llibres-de-text-660x330

Tot i que el currículum és suficientment obert per permetre que l’alumnat aprengui d’una forma més globalitzada a partir d’experiències reals i situacions contextualitzades, això es torna força més complicat quan les assignatures determinen els ritmes de l’aula i allò que s’ensenya i s’aprèn ve marcat pels llibres de text. Aquests tenen un grau de sistematització, concreció i extensió tal que fan difícil que quedi temps i interès per relacionar allò après amb experiències reals que l’alumnat pugui viure. Per tant, ja que els llibres de text condicionen d’una forma tan directa allò que s’ensenya a les escoles, no ens hauríem de preguntar què i qui hi ha al seu darrere?

Continuarà…